El Bosc de Maria Àngels Anglada

El Bosc de Maria Àngels Anglada

M'agradaria compartir amb vosaltres aquest bonic poema de Maria Àngels Anglada titulat El bosc (el trobareu dins el llibre Columnes d'hores).

No m'envegeu la cistella mig plena
i flairosa de bosc.
Fa molts anys que camino sota els pins,
les alzines, els roures.
Sense voler he trepitjat les tiges
d'alguna flor amagada
però mai no he disparat contra un ocell
ni contra una esperança.
M'he esgarrinxat entre els garrics la roba,
la pell i el cor.

Fa molts d'anys que camino sota els brancs
i espio la claror
i les remors en el bosc de la vida.
Paro difícilment,
no tan subtil com l'aranya a les herbes
la meva teranyina
i miro el sotabosc sense descans.

De tant en tant, si la pluja ve a l'hora,
si el vent foll signa treves,
el bosc -me'n meravello sempre- em lliura
a contracor
rovells de foc estriats d'esperança
una mica tacats
de pinassa, molt poc humits de plor.
De tant en tant.

Col·leccionistes de paisatges

Col·leccionistes de paisatges

Dijous vaig assitir al seminari internacional: “Teoría y paisaje. Reflexiones desde miradas interdisciplinarias”. Durant el mati van intervenir Jean Marc Besse, Joan Nogué i Francesc Muñoz. I a la tarda Michael Jakob, i Daniela Colafranceschi . Durant el seminari es va reflexionar a l’entorn del paisatge des de multitud de visions que van permetre un ric debat. Voldria exposar una de les reflexions que es va repetir en diverses ponències al llarg del dia.

Estem assistint, cada dia més, a una major oferta de paisatges accessibles, com si es tractes d’un catàleg comercial. Cada vegada més els paisatges deixen de ser una relació íntima entre l’observador i el territori; i passen a ser objecte d’un consum compulsiu. Habitualment, en realitzar activitats turístiques, ens conformem amb capturar amb les nostres càmeres digitals una quantitat ingent de paisatges que hem observat durant els petits instants en que polsem l’obturador de la càmera.

Col·leccionem imatges pensant que un cop reproduïdes en el nostre ordinador obtindrem la mateixa experiència emocional que hauríem obtingut si ens haguéssim aturat a observar aquell paisatge. Oblidant que un paisatge no és només una imatge, sinó un conjunt d’emocions on hi juga un paper important la percepció individual a través d’olors, sons, gustos, colors, etcètera.

L'enigma del xampany

Avui traient la pols dels meus llibres he retrobat un llibre que feia temps que l’hi havia perdut la pista. Temps enrere havia passat moltes hores entretinguda amb aquest llibre de Jérôme Bonaldi anomenat “Llibre d’enigmes. El gran joc de les neurones” editat pel la enciclopèdia catalana en la seva col•lecció pòrtic. Per això us vull proposar l’enigma del xampany.
Resulta que tenim 6 copes en renglera, l’una al costat de l’altra. Les tres primeres estan plenes de xampany, i les altres tres estan buides. Si només se’n toca una, com es pot fer perquè les copes buides i les plenes s’alternin?

El perquè dels petits espais

Segurament arran de la meva formació en geografia, el primer que he volgut establir ha estat una escala. I en aquest cas he escollit una escala petita. Darrera de “petits” hi ha dues motivacions.

Una primera sorgeix de la pretensió de realitzar petites reflexions que moltes vegades seran a l’entorn de la geografia, amb especial èmfasi en la realitat actual. Intentar encara que sigui modestament allò que William Shakespeare va dir: “la brevetat és l’ànima de l’enginy”.
La segona es relaciona directament amb l’anterior: un mapa amb una escala petita dóna una visió molt genèrica d’un territori, el mirem “d’una mica lluny” . I amb aquest blog no es pretén donar una visió molt detallada de cadascun dels temes que ens allunyi de la brevetat.

L’espai per a un geògraf és un concepte molt llaminer. Un concepte que en la vida quotidiana és absolutament abstracte, i alhora ben concret: un espai pot ser el buit que queda entre paraula i paraula o cadascuna de les part que componen un programa radiofònic –entre molts d’altres significats. En geografia també té diversos significats però a mi m’agradaria ressaltar-ne un: l’espai és allò que és accessible a la societat, tot espai es localitza, depèn d’una escala, té un límits...

De l’oportunitat que ofereix un blog de crear un nou espai -que es accessible per a la societat, que permet omplir els buits entre paraules i que, sobretot, estableix noves oportunitats de reflexió a l’entorn de l’estudi geogràfic. Sorgeix aquest blog “petits espais”.