Les promeses i els cacauets

A Catalunya Radio cada matí fan un petit espai anomenat “La contraportada” on fan reflexions d'opinió firmades pels escriptors Abel Cutillas (els dilluns), Empar Moliner (els dimarts), Albert Sánchez Piñol (els dimecres), Eva Piquer (els dijous) i Emili Teixidor (els divendres).

Avui m'ha cridat l'atenció el comentari de l'Abel Cutillas que tenia una visió de la ciutat (en concret la de Barcelona, però que jo crec que podríem estendre-ho a moltes més ciutats catalanes) com un parc zoològic: deia que tenim petites gàbies individuals, tenim llocs per anar fer el ramat (ramat de cotxes, de turistes, de compradors...), tenim mascota (el Ronaldiño), tenim la piscina dels dofins (el fòrum)... i que finalment tenim persones que ens llancen cacauets: en Montilla, en Mas, en Carod-Rovira, en Piqué i en Saura que ens miren amb cara somrient penjats als fanals, als autobusos...

Crec que no la puc penjar perquè l'escolteu però us remeto a la pàgina on ho podeu trobar:

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=694

La sanitat pública col·lapsada

Fa tres dies em vaig torçar el peu i com que avui encara em feia mal he pensat que el millor seria que un metge s'ho mirés. He anat al CAP més proper del meu pis i el recepcionista que m'ha atès, en explicar-li els meus mals, m'ha posat entre l'espassa i la paret demanant-me que prengués la decisió de si el meu cas era o no urgent. Jo pensant en els grans accidents, atacs de cor etc... he considerat que potser no era tant urgent. Desprès he anat a un CAC pensant que allà potser hi trobaria una atenció mèdica continuada que de fet era el que jo necessitava, però resulta que això allà era considerat una urgència i que per tant havia d'anar a un CAP, perquè les seves urgències no obrien fins al vespre. Cansada de voltar per la ciutat de centre en centre, i abans d'anar a un altre CAP on em volguessin fer fora he decidit anar al CAP del meu poble; però quan hi he arribat ja era tancat i la solució era anar a l'hospital comarcal, on realment m'haurien atès però, segons l'amable recepcionista, desprès de com a mínim tres hores i mitjà de cua. Com que ja era tard i ben mirat el meu peu ho pot anar aguantant he decidit que demà al matí ho tornaria a provar.

I llavors per un trist constipat em diuen que hauria d'anar al metge; si jo me'l curo abans amb una infusió de farigola amb llimona i mel! Potser ara intentaré curar el meu peu a base de banys d'aigua tèbia amb sal i en faré més via.

Amb aquest panorama no m'estranya que la gent s'acabi automedicant, si accedir a la sanitat pública comporta tantes hores d'espera i d'anar a munt i avall de CAP en CAC i de CAC en CAP i acabar fent cues quilomètriques als Hospitals.

O que acabem pagant a una empresa de sanitat privada perquè el dia que ens torcem un peu algú ens atengui. El més indignant és que molts dels metges d'aquestes empreses són treballadors també de la sanitat pública...

Seguint amb polèmica urbanística El Roto ens ha dibuixat a El País aquests dos últims dies unes vinyetes estupendes.
1.El País, 12 d'octubre 2006















1. El País 13 d'octubre 2006

Cigonyes per camps de golf

Aquest últims dies tots aquells preocupats pel territori, la conservació paisatgística i per les espècies en perill d'extinció estem seguint amb indignació ( i de fet alguns dels meus companys ja n'han parlat) les noticies de la pineda del municipi de Las Navas del Marquès a Castella i Lleó que és refugi d'una espècie protegida de cigonyes negres.

Si el divendres ens alegràvem amb la noticia de que la pineda no seria convertida en 1600 xalets, quatre camps de golf i un hotel⁽¹⁾ sinó que continuaria essent l'aixopluc on crien, fan nius i s'alimenten cinc parelles de cigonyes negres (i moltes d'altres espècies, algunes també en perill d'extinció com l'Àguila Imperial Ibèrica). Com preveient el futur l'autor de la noticia a El País, Rafael Méndez, deia: “ El immenso pinar de Las Navas está, de momento, a salvo.” I no sabia la raó que tenia perquè era dos dies després quan llegíem entristits que la constructora que havia de dur a terme les obres, ignorant la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó que li impedia la construcció de la macrourbanització, havia decidit començar dissabte a talar arbres amb unes màquines que permetien talar-ne mil diaris.

Avui dimecres en el mateix diari podem trobar una entrevista al propietari de la constructora Francisco Gómez, “El Paloma”. Que anuncia que tot i que pel moment ha parat de talar arbres no descarta d'aquí una setmana“cuando esté todo callado” prosseguir les obres.

J.Velayos

Però la història ja ve de lluny, al maig de 1999 es va voler requalificar el terreny perquè s'hi pogués edificar però la Ponència Tècnica d'Urbanisme va concloure que no es podia requalificar “ dado el elevado valor paisajístico y forestal del terreno”, ja que la requalificació del terreny implicaria una violació de la Llei del Sòl Espanyola. Malgrat tot el projecte és va dur a terme. Això fou possible mitjançant la creació d'una empresa pública constituïda per la Diputació d'Àvila, la Junta de Castella i Lleó i l'ajuntament de Las Navas del Marquès. L'objectiu oficial de la qual era la protecció del turó. Però resulta que la seva manera de protegir el turó no era la mateixa que la que generalment tenim en ment quan parlem de protecció d'espais naturals i va dedicar-se a impulsar la urbanització. Va subhastar el terreny que va ser comprat pel constructor Francisco Gómez.

Segons l'alcalde de Las Navas és una inversió cap al progrés pel seu municipi,però no és planteja posar-la en un altre espai que no entri dins de l'àrea de protecció de les cigonyes negres.

De tota manera, encara que es trobés una altra localització per a la urbanització no penso que sigui la millor solució: el municipi de Las Navas té al voltant de 5.000 habitants i aquesta urbanització podria tenir espai per a més de 6.000 persones, que hi anirien a estiuejar però que, segurament, no hi estarien empadronades. Per tant, la petita població hauria de suportar les infraestructures pel doble de la població que actualment té i no sé fins a quin punt el municipi ho podria sostenir. Perquè potser sí que, com apunta l'alcalde, portarà feina al municipi però no sé si és la feina que els seus conciutadans esperen, potser més que un treball fix el que els proporcionarà serà una gran quantitat de mal de caps. Fins i tot pitjors que els que tenia abans d'ahir l'alcalde Gerardo Pérez quan declarava " Yo soy el alcalde, sí, pero no hay más declaraciones...Es que los medios me han carbonizado, y han hecho mucho daño al pueblo, que quiere que se haga esta urbanización; es progreso. Además, se iba a repoblar y tratábamos que esto se convirtiera en un pulmón verde, pero nada de mis declaraciones salen, sólo sacan a la loca que se encadena al pino.Y luego están los tres energúmenos, me refiero a los del PSOE, que me han estado preguntando esta legislatura qué cuándo comenzaba el proyecto y ahora dicen que no lo quieren"

Us remeto a la pàgina d'una gent del municipi que estan en contra de la urbanització i que exposen els seus arguments: http://www.elnaviero.com/loquevamosaperder/datos.htm

1.Segons el diari El País, ja que segons el Veinte minutos volen construir-hi 1600 cases, dos hotels de luxe i un camp de golf. I segons la versió de El Naviero el projecte inclou 553 xalets, 1046 cases adossades, dos camps de golf de 18 forats, unes instal·lacions complementàries (oficines...) i un complex hoteler de 500 places amb altres serveis complementaris (botigues, restaurants...)

“Todo queda en familia”

“El planeamiento urbanístico de Salou beneficia a familiares del alcalde y afines”

La noticia ha sortit publicada avui (02/10/2006) a “El País” i parla sobre un tema malauradament freqüent i poc difós. Explica en el cas de Salou com el seu alcalde Esteve Ferran Ribera i el conseller d'urbanisme, el seu fill Esteve Ferran Gombau han estat des de fa nou anys beneficiant territorialment a els seus familiars i amics.

Això és possible degut a que cada municipi gestiona el seu territori i diu quina part del seu terreny és urbanitzable i quina no. Això fa que alguns municipis tinguin un curiós creixement planificat cap un cantó determinat on casualment la propietat de les terres és d'alguns dels governants municipals¹. No vull dir que sempre sigui així però de vegades passa.

No se realment quina seria la solució bona, ni tant sol si n'hi ha de solució bona però crec que el plantejament que fa el geògraf urbanista Oriol Nel·lo en el seu llibre “Ciutat de ciutats” (publicat per Empúries al 2001) és una bona solució. Planteja que tot el conjunt del territori català sigui articulat com un de sol, és a dir, que Catalunya sigui com una ciutat feta per ciutats. Que el pla urbanístic de Catalunya no sigui fet independentment per cada municipi sinó que sigui fet per tota Catalunya. Això evitaria, a part del esmentat anteriorment, que molts espais rurals mantinguessin una continuïtat d'un municipi a un altre, que tinguessin un lògica territorial que els permetés estar gestionat d'una mateixa manera a banda i banda de la frontera municipal. Així si ens trobem un espai rural amb una gran diversitat d'espècies podrem gestionar el territori de manera que aquestes espècies un cop passat la línia de fi del terme municipal no és trobin amb una macrourbanització plena d'edificis, cases, carrers i carreteres.

Nota: 1. Les terres qualificades com a sòl urbanitzable augmenten el seu valor econòmic.

Fa un parell de setmanes llegia a “El País Setmanal (Ep[s])”, una entrevista al poeta, novel·lista Mario Benedetti. En començar l'article feia una breu presentació del escriptor que tants anys ha estat a l'exili i que des de fa relativament poc temps torna a ser Uruguay. Per explicar aquest fet l'autor de l'article, Juan Cruz, utilitza la frase següent: “Mario Benedetti inventó la palabra desexilio cuando pudo volver a Uruguay”, poc després ens dona el significat de la paraula desexili: acostumar-se a viure en un país que va ser el teu. I és que quan algú ha estat tants anys fora ha de tenir una sensació d'haver marxat del seu país, per tornar al que algun dia va ser el seu. Ha de ser molt difícil arribar a la teva ciutat i veure que ja no es la mateixa ciutat que era, que els anys l'han canviada. Que els carrers i les cases tenen un altre aire, que han envellit.

Recuperant el tema de l'entrevista, en una altre frase de Juan Cruz comenta: “[...]Esa combinación de tristeza e ironía, y de ingenuidad a veces rabiosa que hay en sus versos y en su vida, es la música que debe sonar de fondo cuando se lo oye hablar.”, i realment jo llegia les respostes que donava i semblava com si hagués agafat el llibre CD “Inventario Uno” (publicat per Visor libros al 2004) i escoltés qualsevol dels seus meravellosos poemes, realment cada resposta té un ritme, una música fascinant.

Si us interessa llegir-la la podreu trobar en el Ep[s] del diumenge 17 de setembre del 2006. I per si no el podeu aconseguir he trobat que en aquesta pàgina van publicar-hi el text i no fa falta ser subscriptors de “El País”: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=37803