La sanitat pública col·lapsada

Fa tres dies em vaig torçar el peu i com que avui encara em feia mal he pensat que el millor seria que un metge s'ho mirés. He anat al CAP més proper del meu pis i el recepcionista que m'ha atès, en explicar-li els meus mals, m'ha posat entre l'espassa i la paret demanant-me que prengués la decisió de si el meu cas era o no urgent. Jo pensant en els grans accidents, atacs de cor etc... he considerat que potser no era tant urgent. Desprès he anat a un CAC pensant que allà potser hi trobaria una atenció mèdica continuada que de fet era el que jo necessitava, però resulta que això allà era considerat una urgència i que per tant havia d'anar a un CAP, perquè les seves urgències no obrien fins al vespre. Cansada de voltar per la ciutat de centre en centre, i abans d'anar a un altre CAP on em volguessin fer fora he decidit anar al CAP del meu poble; però quan hi he arribat ja era tancat i la solució era anar a l'hospital comarcal, on realment m'haurien atès però, segons l'amable recepcionista, desprès de com a mínim tres hores i mitjà de cua. Com que ja era tard i ben mirat el meu peu ho pot anar aguantant he decidit que demà al matí ho tornaria a provar.

I llavors per un trist constipat em diuen que hauria d'anar al metge; si jo me'l curo abans amb una infusió de farigola amb llimona i mel! Potser ara intentaré curar el meu peu a base de banys d'aigua tèbia amb sal i en faré més via.

Amb aquest panorama no m'estranya que la gent s'acabi automedicant, si accedir a la sanitat pública comporta tantes hores d'espera i d'anar a munt i avall de CAP en CAC i de CAC en CAP i acabar fent cues quilomètriques als Hospitals.

O que acabem pagant a una empresa de sanitat privada perquè el dia que ens torcem un peu algú ens atengui. El més indignant és que molts dels metges d'aquestes empreses són treballadors també de la sanitat pública...