Fa un parell de setmanes llegia a “El País Setmanal (Ep[s])”, una entrevista al poeta, novel·lista Mario Benedetti. En començar l'article feia una breu presentació del escriptor que tants anys ha estat a l'exili i que des de fa relativament poc temps torna a ser Uruguay. Per explicar aquest fet l'autor de l'article, Juan Cruz, utilitza la frase següent: “Mario Benedetti inventó la palabra desexilio cuando pudo volver a Uruguay”, poc després ens dona el significat de la paraula desexili: acostumar-se a viure en un país que va ser el teu. I és que quan algú ha estat tants anys fora ha de tenir una sensació d'haver marxat del seu país, per tornar al que algun dia va ser el seu. Ha de ser molt difícil arribar a la teva ciutat i veure que ja no es la mateixa ciutat que era, que els anys l'han canviada. Que els carrers i les cases tenen un altre aire, que han envellit.

Recuperant el tema de l'entrevista, en una altre frase de Juan Cruz comenta: “[...]Esa combinación de tristeza e ironía, y de ingenuidad a veces rabiosa que hay en sus versos y en su vida, es la música que debe sonar de fondo cuando se lo oye hablar.”, i realment jo llegia les respostes que donava i semblava com si hagués agafat el llibre CD “Inventario Uno” (publicat per Visor libros al 2004) i escoltés qualsevol dels seus meravellosos poemes, realment cada resposta té un ritme, una música fascinant.

Si us interessa llegir-la la podreu trobar en el Ep[s] del diumenge 17 de setembre del 2006. I per si no el podeu aconseguir he trobat que en aquesta pàgina van publicar-hi el text i no fa falta ser subscriptors de “El País”: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=37803