"Somalia, en pie de guerra contra Etiopía"

"El jeque Sharif Sheikh Ahmed, líder de la integrista Unión de Tribunles Islàmicos, que controla Mogadiscio y el sur somalí, ordenó ayer a sus milicias que comiencen a atacar a las fuerzas etíopes que se encuentran en Somalia. Los islamistas respondieron así al primer ministro de la vecina Etiopía, Meles Zenawi, quien declaró el jueves que su país está listo para la guerra.-EFE"

De vegades les grans noticies, les que afecten a grans quantitats de persones al món, són les petites noticies que trobem arraconades en una petita secció dels nostres diaris.

Més sostenibilitat per garantir l'aliment

La població mundial prevista pel 2030 és de vuit mil milions d'habitants, és a dir, dos mil milions d'habitants més dels que som actualment que també hauran de dependre dels recursos naturals existents. És per aquest motiu que ara es parla tant de gestió sostenible perquè les pròximes generacions tenen el dret de tenir una vida digna.

Per tot això la FAO (organització de les nacions unides per a l'agricultura i l'alimentació) ha publicat un informe sobre seguretat alimentària i medi ambient. El repte que es planteja és el poder produir en els propers anys la quantitat suficient d’aliments per a les necessitats d’aquest gran augment de la població mundial, conservant i millorant alhora els recursos naturals.

Va existir un temps en que es considerava que els recursos eren il·limitats però en l'actualitat les investigacions científiques ens expliquen justament el contrari. La Terra és un lloc finit i per tant els seus recursos també ho són. L'aigua i la terra són els pilars que ens mantenen ja que sense aigua ni aliments no podríem sobreviure, és per això que hem de buscar mesures per evitar la contaminació i erosió.

L’informe conté diversos apartats en que es van explicant les diverses mesures que es proposen per fer front al problema de l’alimentació mundial en els propers anys.

En primer lloc parla d’una ordenació de l’agricultura per al futur: considerant les plantes, el sòl , l’aigua i els animals com un conjunt (ecosistema). Proposen mesures com ara la reducció de les plagues dels conreus de forma natural, és a dir mitjançant els seus depredadors per comptes de llençar-hi un producte químic que pugui filtrar-se pel sòl i contaminar l'aigua; que el sòl estigui ben nodrit fent rotació de conreus i deixant de tant en tant un camp erm per aconseguir que el sòl tingui els nutrient que necessita per fer productives les collites. I especialment que des dels poders públics es fomenti aquesta agricultura sostenible enfront les pressions econòmiques que posen la rendibilitat dels cultius per davant de la seva supervivència en el futur.

L’informe també alerta sobre altres problemes: La desforestació de les muntanyes—que provoca una major erosió—i sol ser causa d’importants desequilibris els fluxos d’aigua, com la sedimentació en els embassaments o les inundacions. La disminució de la coberta forestal (del nombre d’arbres) tant pels incendis com per l’acció de l’home (camps de conreu, obtenció de fusta o urbanització). L’exorbitant increment de les captures de peix. ( En cinquanta anys s’han multiplicat per quatre).

L’informe presenta per a cada un dels temes assenyalats propostes basades en la sostenibilitat. Amb aquestes propostes aconseguirem mantenir els recursos a llarg termini podent garantir uns aliments nutritius i innocus per tota la població mundial.

De la misèria al caos

La Xina està obrint nous mercats i en un dels que aposta fort és l'Àfrica. Per aquest motiu molts africans emigren a la Xina. Hi van legalment ja que els és fàcil d’obtenir un visat temporal, però un cop transcorregut el temps del permís molts d'ells és queden i esdevenen immigrants “sense papers”.

Imatge de www.earthquest.co.uk/china/china.html

Aquests malviuen per les grans ciutats Xineses com Cantón:una ciutat de més d'un milió i mig d'habitants a la província de Guangdong. Segons les estadístiques només en aquesta regió podem trobar uns 10.000 estrangers vivint irregularment.

En un país com és avui dia la Xina amb una població tant nombrosa, aquest augment de la migració és causa de conflictes (com la venda de drogues als carrers de la ciutat) enfront dels quals el govern xinès resta impassible, però que són una font de preocupació en els països d’origen dels immigrants.

Hem de recordar que fins ara a la Xina només és permetia tenir un fill per parella perquè era un país amb un estoc de població molt elevat. Ara, degut a la manca de ma d’obra jove,en algunes regions xineses demanen que es tinguin dos fills perquè si no, de cares al futur, no és podrà mantenir tota aquesta població envellida i això els provocarà una caiguda de la economia molt important.

El problema és que ja hi ha una gran part de la població pròpiament xinesa que no està censada i el fet que els arribin immigrant fa incrementar aquest nombre, cosa que augmenta els desequilibris dins les ciutats, on trobem moltes persones que no poden accedir a una feina que els permeti viure de manera digne.

Tot i que es preveu un futur amb molt pes pel que fa al comerç internacional, no hem d’oblidar que Xina és encara un país considerat en vies de desenvolupament i que, tot i el creixement en els mercats, encara està mancat d’estabilitat econòmica. L’actual situació és que molts immigrants surten de la gran misèria africana per arribar al gran caos xinès, on els és molt difícil d’aconseguir entrar en aquesta economia creixent.

Investigant contra la ceguesa

Des de fa molts anys els científics estan preocupats per intentar regenerar les cèl·lules fotoreceptores de la retina, l'òrgan ocular que ens permet veure-hi. Ara, per primera vegada, un trasplantament de retina ha tingut uns resultats esperançadors.

Es va fer un trasplantament de cèl·lules mare precursores extretes de ratolins recent nascuts a ratolins adults cecs. Van aconseguir, cosa que encara no s'havia pogut mai, que els ratolins cecs detectessin nivells baixos de llum.

L'aplicació d'aquest sistema als humans presenta moltes dificultats però és una línia que permet als investigadors continuar en aquest camp per intentar que malalties que, com la retinitis pigmentosa, provoquen la mort de les cèl·lules fotoreceptores, tinguin solució en un futur.

Més informació: a El país 9 de novembre 2006: Ratones ciegos recuperan visión con un transplante cel·lular en la retina.

Semàfor vermell

Al meu barri hi viuen moltes famílies amb criatures petites, és un barri format per blocs d'habitatges força nous i que estan al voltant d'una gran avinguda amb molt de trànsit. Sortint del meu bloc, que dóna a l'avinguda en qüestió, trobem a només tres metre més avall de la porta un pas de vianants amb un semàfor d'aquells que tenen un botó que quan el prems triga menys de 10 segons en posar-se verd el semàfor pels vianants.

Doncs bé, la majoria dels meus veïns sembla com si no coneguessin la utilitat del botó. Sense anar gaire lluny la meva veïna del davant, una senyora d'uns setanta anys però molt eixerida, cada vespre surt a passejar el gos i com que el parc queda en la direcció oposada del pas de vianants, la dona decideix travessar pel mig del carrer. No mira ni a banda i banda per veure si passen cotxes, simplement es llança amb el gos cap a la carretera. Jo n'hi dic la veïna suïcida perquè trobo molt perillós que travessi d'aquesta manera. Però penso: mira és una senyora gran que probablement vivia en algun poble petit on hi passava un cotxe de tant en tant i on no tenien la necessitat d'un pas de vianants perquè tot el carrer hi era destinat, i la mig excuso.

Els que m'indignen són la gent que fan com una altre veïna, la del tercer; aquesta no porta un gos sinó una criatura que deu tenir uns 6 anys. Ella si que travessa pel pas de vianants però sempre ho fa, tants si es verd o vermell. I com que, si no prems el botó, el semàfor de vianants està per defecte en vermell sempre travessen l'avinguda quan està prohibit.

D'aquí a uns quants anys aquest nen anirà sol a l'escola, però no se li acudirà que per passar ha de mirar que no vinguin cotxes i que cal que estigui verd, perquè amb la seva mare no ho ha fet mai. Llavors a l'escola els ensenyaran educació viària, i aquesta criatura, i moltes d'altres, no entendran perquè cal respectar un semàfor. Perquè actualment no ens sembla necessari esperar-se a passar quan estigui verd: tenim tanta presa que no podem perdre ni 10 segons a que el semàfor ens doni pas.

Trobo molt indignant quan una persona acompanyada de criatures travessa en vermell, però també trobo exasperant que ho faci la gent adulta,tingui l'edat que tingui, perquè tots som exemples per als petits, i mai saps s'hi t'estarà mirant una criatura, que veient que els adults ens saltem les normes a la babalà pensarà: doncs si els grans ho fan jo també. I llavors quan hi ha un accident culpem als conductors de no haver vigilat, però els vianants hem vigilat?

Potser les futures generacions s’estranyaran que quan treguin les decoracions de Nadal, quedin en els carrers uns llums vermells, grocs i verds.

“Demagogia sobre los campos de golf”


El dia 31 d'octubre llegíem al diari El País una carta al director titulada “Demagogia sobre los campos de golf” escrita per Juan Àngel Flores Sandoval.
Estic d'acord amb l'autor quan escriu que tothom hauria de tenir
un bon coneixement dels temes per poder parlar-ne amb fonament i no fer
demagògia. Però considero que en aquest cas és l’autor de la carta qui no mostra un coneixement prou extens. Critica les organitzacions que es manifesten en contra dels camps de golf utilitzant un argument que no és del tot cert: assegura que la majoria dels camps de golf és reguen amb aigües residuals reciclades. En bona teoria hauria de ser així, de fet és com ho preveu la llei, però en realitat són molt pocs els camps que no són regats amb aigües de la xarxa pública d’abastament. Aquest problema és un dels principals eixos de critica per part dels ecologistes.

Un altre dels eixos de la crítica és l'impacte paisatgístic d’aquestes instal·lacions. Perquè si bé l'autor assegura que els camps de golf poden ser considerats com una activitat agrària més, no deixen de ser un tipus de cultiu que no està adaptat a les condicions del nostre medi ja que és propi de climes més freds i humits que el nostre. Tot això sense oblidar, que molts dels camps de golfs és creen destruint les pinedes o
alzinars que hi havien en aquella zona. Aquesta transformació no aporta cap increment de l’emissió d'oxigen a l'atmosfera tal com pretén l'autor.

Per últim fa esment de les urbanitzacions. Planteja que són un tema independent del golf. No puc estar-hi gens d’acord: en la majoria dels casos el camp de golf és una excusa per a urbanitzar una zona. En tot cas té la funció de donar un valor afegit a unes localitzacions sobre el territori. Ens trobem davant d’una alteració dels espais naturals i del paisatge consistent en unes inversions destinades a un sector social amb elevat poder adquisitiu, que associen la pràctica d’aquest esport a un cert prestigi social i elitista.

Les promeses i els cacauets

A Catalunya Radio cada matí fan un petit espai anomenat “La contraportada” on fan reflexions d'opinió firmades pels escriptors Abel Cutillas (els dilluns), Empar Moliner (els dimarts), Albert Sánchez Piñol (els dimecres), Eva Piquer (els dijous) i Emili Teixidor (els divendres).

Avui m'ha cridat l'atenció el comentari de l'Abel Cutillas que tenia una visió de la ciutat (en concret la de Barcelona, però que jo crec que podríem estendre-ho a moltes més ciutats catalanes) com un parc zoològic: deia que tenim petites gàbies individuals, tenim llocs per anar fer el ramat (ramat de cotxes, de turistes, de compradors...), tenim mascota (el Ronaldiño), tenim la piscina dels dofins (el fòrum)... i que finalment tenim persones que ens llancen cacauets: en Montilla, en Mas, en Carod-Rovira, en Piqué i en Saura que ens miren amb cara somrient penjats als fanals, als autobusos...

Crec que no la puc penjar perquè l'escolteu però us remeto a la pàgina on ho podeu trobar:

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=694

La sanitat pública col·lapsada

Fa tres dies em vaig torçar el peu i com que avui encara em feia mal he pensat que el millor seria que un metge s'ho mirés. He anat al CAP més proper del meu pis i el recepcionista que m'ha atès, en explicar-li els meus mals, m'ha posat entre l'espassa i la paret demanant-me que prengués la decisió de si el meu cas era o no urgent. Jo pensant en els grans accidents, atacs de cor etc... he considerat que potser no era tant urgent. Desprès he anat a un CAC pensant que allà potser hi trobaria una atenció mèdica continuada que de fet era el que jo necessitava, però resulta que això allà era considerat una urgència i que per tant havia d'anar a un CAP, perquè les seves urgències no obrien fins al vespre. Cansada de voltar per la ciutat de centre en centre, i abans d'anar a un altre CAP on em volguessin fer fora he decidit anar al CAP del meu poble; però quan hi he arribat ja era tancat i la solució era anar a l'hospital comarcal, on realment m'haurien atès però, segons l'amable recepcionista, desprès de com a mínim tres hores i mitjà de cua. Com que ja era tard i ben mirat el meu peu ho pot anar aguantant he decidit que demà al matí ho tornaria a provar.

I llavors per un trist constipat em diuen que hauria d'anar al metge; si jo me'l curo abans amb una infusió de farigola amb llimona i mel! Potser ara intentaré curar el meu peu a base de banys d'aigua tèbia amb sal i en faré més via.

Amb aquest panorama no m'estranya que la gent s'acabi automedicant, si accedir a la sanitat pública comporta tantes hores d'espera i d'anar a munt i avall de CAP en CAC i de CAC en CAP i acabar fent cues quilomètriques als Hospitals.

O que acabem pagant a una empresa de sanitat privada perquè el dia que ens torcem un peu algú ens atengui. El més indignant és que molts dels metges d'aquestes empreses són treballadors també de la sanitat pública...

Seguint amb polèmica urbanística El Roto ens ha dibuixat a El País aquests dos últims dies unes vinyetes estupendes.
1.El País, 12 d'octubre 2006















1. El País 13 d'octubre 2006

Cigonyes per camps de golf

Aquest últims dies tots aquells preocupats pel territori, la conservació paisatgística i per les espècies en perill d'extinció estem seguint amb indignació ( i de fet alguns dels meus companys ja n'han parlat) les noticies de la pineda del municipi de Las Navas del Marquès a Castella i Lleó que és refugi d'una espècie protegida de cigonyes negres.

Si el divendres ens alegràvem amb la noticia de que la pineda no seria convertida en 1600 xalets, quatre camps de golf i un hotel⁽¹⁾ sinó que continuaria essent l'aixopluc on crien, fan nius i s'alimenten cinc parelles de cigonyes negres (i moltes d'altres espècies, algunes també en perill d'extinció com l'Àguila Imperial Ibèrica). Com preveient el futur l'autor de la noticia a El País, Rafael Méndez, deia: “ El immenso pinar de Las Navas está, de momento, a salvo.” I no sabia la raó que tenia perquè era dos dies després quan llegíem entristits que la constructora que havia de dur a terme les obres, ignorant la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó que li impedia la construcció de la macrourbanització, havia decidit començar dissabte a talar arbres amb unes màquines que permetien talar-ne mil diaris.

Avui dimecres en el mateix diari podem trobar una entrevista al propietari de la constructora Francisco Gómez, “El Paloma”. Que anuncia que tot i que pel moment ha parat de talar arbres no descarta d'aquí una setmana“cuando esté todo callado” prosseguir les obres.

J.Velayos

Però la història ja ve de lluny, al maig de 1999 es va voler requalificar el terreny perquè s'hi pogués edificar però la Ponència Tècnica d'Urbanisme va concloure que no es podia requalificar “ dado el elevado valor paisajístico y forestal del terreno”, ja que la requalificació del terreny implicaria una violació de la Llei del Sòl Espanyola. Malgrat tot el projecte és va dur a terme. Això fou possible mitjançant la creació d'una empresa pública constituïda per la Diputació d'Àvila, la Junta de Castella i Lleó i l'ajuntament de Las Navas del Marquès. L'objectiu oficial de la qual era la protecció del turó. Però resulta que la seva manera de protegir el turó no era la mateixa que la que generalment tenim en ment quan parlem de protecció d'espais naturals i va dedicar-se a impulsar la urbanització. Va subhastar el terreny que va ser comprat pel constructor Francisco Gómez.

Segons l'alcalde de Las Navas és una inversió cap al progrés pel seu municipi,però no és planteja posar-la en un altre espai que no entri dins de l'àrea de protecció de les cigonyes negres.

De tota manera, encara que es trobés una altra localització per a la urbanització no penso que sigui la millor solució: el municipi de Las Navas té al voltant de 5.000 habitants i aquesta urbanització podria tenir espai per a més de 6.000 persones, que hi anirien a estiuejar però que, segurament, no hi estarien empadronades. Per tant, la petita població hauria de suportar les infraestructures pel doble de la població que actualment té i no sé fins a quin punt el municipi ho podria sostenir. Perquè potser sí que, com apunta l'alcalde, portarà feina al municipi però no sé si és la feina que els seus conciutadans esperen, potser més que un treball fix el que els proporcionarà serà una gran quantitat de mal de caps. Fins i tot pitjors que els que tenia abans d'ahir l'alcalde Gerardo Pérez quan declarava " Yo soy el alcalde, sí, pero no hay más declaraciones...Es que los medios me han carbonizado, y han hecho mucho daño al pueblo, que quiere que se haga esta urbanización; es progreso. Además, se iba a repoblar y tratábamos que esto se convirtiera en un pulmón verde, pero nada de mis declaraciones salen, sólo sacan a la loca que se encadena al pino.Y luego están los tres energúmenos, me refiero a los del PSOE, que me han estado preguntando esta legislatura qué cuándo comenzaba el proyecto y ahora dicen que no lo quieren"

Us remeto a la pàgina d'una gent del municipi que estan en contra de la urbanització i que exposen els seus arguments: http://www.elnaviero.com/loquevamosaperder/datos.htm

1.Segons el diari El País, ja que segons el Veinte minutos volen construir-hi 1600 cases, dos hotels de luxe i un camp de golf. I segons la versió de El Naviero el projecte inclou 553 xalets, 1046 cases adossades, dos camps de golf de 18 forats, unes instal·lacions complementàries (oficines...) i un complex hoteler de 500 places amb altres serveis complementaris (botigues, restaurants...)

“Todo queda en familia”

“El planeamiento urbanístico de Salou beneficia a familiares del alcalde y afines”

La noticia ha sortit publicada avui (02/10/2006) a “El País” i parla sobre un tema malauradament freqüent i poc difós. Explica en el cas de Salou com el seu alcalde Esteve Ferran Ribera i el conseller d'urbanisme, el seu fill Esteve Ferran Gombau han estat des de fa nou anys beneficiant territorialment a els seus familiars i amics.

Això és possible degut a que cada municipi gestiona el seu territori i diu quina part del seu terreny és urbanitzable i quina no. Això fa que alguns municipis tinguin un curiós creixement planificat cap un cantó determinat on casualment la propietat de les terres és d'alguns dels governants municipals¹. No vull dir que sempre sigui així però de vegades passa.

No se realment quina seria la solució bona, ni tant sol si n'hi ha de solució bona però crec que el plantejament que fa el geògraf urbanista Oriol Nel·lo en el seu llibre “Ciutat de ciutats” (publicat per Empúries al 2001) és una bona solució. Planteja que tot el conjunt del territori català sigui articulat com un de sol, és a dir, que Catalunya sigui com una ciutat feta per ciutats. Que el pla urbanístic de Catalunya no sigui fet independentment per cada municipi sinó que sigui fet per tota Catalunya. Això evitaria, a part del esmentat anteriorment, que molts espais rurals mantinguessin una continuïtat d'un municipi a un altre, que tinguessin un lògica territorial que els permetés estar gestionat d'una mateixa manera a banda i banda de la frontera municipal. Així si ens trobem un espai rural amb una gran diversitat d'espècies podrem gestionar el territori de manera que aquestes espècies un cop passat la línia de fi del terme municipal no és trobin amb una macrourbanització plena d'edificis, cases, carrers i carreteres.

Nota: 1. Les terres qualificades com a sòl urbanitzable augmenten el seu valor econòmic.

Fa un parell de setmanes llegia a “El País Setmanal (Ep[s])”, una entrevista al poeta, novel·lista Mario Benedetti. En començar l'article feia una breu presentació del escriptor que tants anys ha estat a l'exili i que des de fa relativament poc temps torna a ser Uruguay. Per explicar aquest fet l'autor de l'article, Juan Cruz, utilitza la frase següent: “Mario Benedetti inventó la palabra desexilio cuando pudo volver a Uruguay”, poc després ens dona el significat de la paraula desexili: acostumar-se a viure en un país que va ser el teu. I és que quan algú ha estat tants anys fora ha de tenir una sensació d'haver marxat del seu país, per tornar al que algun dia va ser el seu. Ha de ser molt difícil arribar a la teva ciutat i veure que ja no es la mateixa ciutat que era, que els anys l'han canviada. Que els carrers i les cases tenen un altre aire, que han envellit.

Recuperant el tema de l'entrevista, en una altre frase de Juan Cruz comenta: “[...]Esa combinación de tristeza e ironía, y de ingenuidad a veces rabiosa que hay en sus versos y en su vida, es la música que debe sonar de fondo cuando se lo oye hablar.”, i realment jo llegia les respostes que donava i semblava com si hagués agafat el llibre CD “Inventario Uno” (publicat per Visor libros al 2004) i escoltés qualsevol dels seus meravellosos poemes, realment cada resposta té un ritme, una música fascinant.

Si us interessa llegir-la la podreu trobar en el Ep[s] del diumenge 17 de setembre del 2006. I per si no el podeu aconseguir he trobat que en aquesta pàgina van publicar-hi el text i no fa falta ser subscriptors de “El País”: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=37803